Rosi

Rosi

Sones- 

047
  • CD
  • LP
  • Album Digital
22/04/2014

El tercer disc de Templeton, Rosi (Sones, 2014) arriba a les nostres orelles envoltat d'una aura de nocturnitat i paisatges urbans. Un compendi de retrats de vides en una ciutat dels nostres temps
Amb una obertura temàtica que aprofunditza més enllà del brillant romanticisme costumbrisme que ja pouava en els seus anteriors projectes, El murmullo i Exposición universal.

En aquest nou treball, produït un cop més conjuntament amb Paco Loco, Templeton transcendeixen de la cançó pop lluminosa a nous rumbs, per corrents d'enigmàtica psicodèlia i arranjaments i patrons rítmics que ens transporten als vuitanta: seqüenciadors, sintetitzadors reverberants, sumats a guitarres ventilades amb distorsió i evocadors cors. Sense cap dubte, Rosi és el seu disc més arriscat en to, producció i tractament líric.

Aquí les produccions dels 70 de Lou Reed i Talking Heads, les atmosferes sonores de Moroder als 80, figuren a la llista de referents sonors d'aquesta col·lecció de cançons. També alguns més propers com Radio Futura, la tradició yeyé i, fins i tot, la cançó lleugera d'arrel espanyola. Tots amotllats, tanmateix, per una dinàmica contemporània i personal que construeix el particular univers musical de Templeton.
Amb picades d'ullet a Madrid, la ciutat de residència actual i Torrelavega, el seu lloc d'origen, les històries de Rosi passegen per districtes clarament exteriors i territoris íntims com la pròpia llar que de vegades és un mateix.

L'àlbum s'inicia amb un viatge a través de les autopistes reals i mentals de ‘La gran ciudad’, l'elegia glam de ‘39300’ i els jocs antònims i dualitat moral de ‘Fúcsia’. Li segueixen la ràbia deslligada de ‘El látigo’, l'anhel, súplica i autodestrucció de ‘Quemado por el sol’ i la lisèrgica ‘Oceano’. A 'Pálida camarada’ la reverberació shoegaze obre el capítol de cançons pròpiament d'amor. Si bé a ‘Cowboy’ és despitat i al mateix temps una oda a la llibertat, a ‘Noches blancas’ predomina la nostàlgia i les ruïnes conseqüents d'una ruptura. Ja que tota ferida ha de ser cicatritzada, acomiada el disc ‘Hortensias’. Un final que alça el cor al cel i, malgrat una profunda malenconia, encerta en descriure l'assoliment d'haver aconseguit fer riure a l'altre.

La solitud, la memòria, la consciència de l'individu en aquest nostre segle convuls, la nit real i simbòlica i la matinada de l'esperança passegen per les lletres sempre exquisides d'aquesta banda que, disc a disc, es posiciona com un pulmó necessari en la història de l'indie pop espanyol.